banner-elcomu2

Descomunal

L’etimologia és l’estudi de l’origen de les paraules, és una disciplina molt útil per intentar saber el sentit primigeni dels mots i per entendre millor com eren les societats del passat, de fet el contrari també pot funcionar: és més probable trobar el sentit original d’un mot si es coneix com era el món que el va fer néixer. Un dels estudiosos catalans que va fer grans aportacions a l’estudi etimològic va ser el filòleg Joan Coromines, amb el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, tot i que també és conegut pels seus estudis d’onomàstica (toponímia i antroponímia), amb la seva obra Onomasticon Cataloniae amb més de 400.000 topònims catalans.

Aquests dies em preguntava per l’origen de la paraula «descomunal», que com tots sabem vol dir colossal o immens, però que etimològicament està formada per un prefix de negació i per la paraula comunal. Té quelcom a veure amb «descomunalitzar», és a dir amb la desfeta del model comunal? No tinc a mà el diccionari de Joan Coromines i no sé el que surt allà sobre aquest mot, si algú el té i m’ho pot dir li agrairia.

Al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diu el següent: «[c. 1900; possiblement de l’ant. descominal, influït pel cast. descomunal; l’ant. cominal s’explica per influx de l’oc. o d’adj. en -inal: ordinal, marginal, etc.]». És interessant que en l’antigor comunal per influència de l’occità es digués «cominal», de fet existeix per exemple el bosc del Cominal a Sant Hilari Sacalm o el pla Cominal de Setcases, però això no explica l’origen de «descominal» o «descomunal». Per altra banda, tenint en compte que deu tenir un origen similar en castellà, he consultat el diccionari etimològic de la RAE i surt «muy distante de lo común en su línea», és a dir fora de la normalitat, però si entenem el comunal com els béns del comú i entenem el comú com una col·lectivitat de persones que comparteixen béns i valors tangibles i intangibles, llavors podríem intentar trobar una explicació potser més acurada.

Si busquem la traducció de «descomunal» en llatí, ens trobem amb el mot «ingens», que també té un mot similar en català, «ingent», que òbviament és un sinònim de «descomunal». Ara bé, «ingens» té dos components lèxics: in i gens. Segons el diccionari etimologias.dechile.net, que és una mena de wikipedia d’etimologia en castellà, es compon del prefix «in (hacia dentro) y gens (engendrar, producir)», quelcom semblant a «produir cap a dins», una explicació que no m’acaba de satisfer, i crec que podrem trobar una de millor.

«Gens» era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot «gent»). Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir que gaudien de béns comunals. Podem dir que era una forma de clan, individus units entre si per vincles de sang, tot i que també es podia ser membre per agregació directa mitjançant el vot dels gentils (els membres de la gens). Altre aspecte interessant és que el territori de la gens era el pagus o aldea i que el mot pagès etimològicament ve tant de pagus com de pagà, i no és casual, ja que el cristianisme durant l’Alta Edat Mitjana no va acabar d’esborrar els cultes pagans i preromans al món rural, cultes vinculats als cicles agraris. Per això els historiadors diuen que el món rural durant aquella època estava molt mal cristianitzat i l’ortodòxia catòlica només es trobava en alguns monestirs i en el poc de món urbà que existia fins al segle X.

Aquesta organització primigènia de Roma, que era la gens, va perdre importància en favor de la família amb el període en el qual es converteix en ciutat-estat, la «civitas». Llavors les terres deixaran de ser comunals per començar a heretar-se en successió entre els fills d’una mateixa família amb el «ius utendi et abutendi» romà, el dret d’ús i abús sobre les coses, inclosos els esclaus, que eren també considerats com coses.

Quan els romans arriben a la península Ibèrica i es troben amb els diferents pobles, que també eren societats comunals, els anomenem també com gens, per exemple els beribraces, que vivien a les forests del nord-oest de l’actual País Valencià, eren descrits per Avieno (s. VI a.C.) com a «gens agrestis et ferox». Posteriorment, quan l’Imperi romà entra en crisi i els pobles germànics (francs, gots, etc.) arriben a les Gàl·lies entre el segle IV i el V d.C., es torna a reproduir el model comunal, doncs ells s’organitzen en clans, com les antigues gens romanes i com les societats preromanes peninsulars (ibers, vascons…), i tenien la terra en comú. A les Gàl·lies i a Hispània, molts ciutadans romans, molts d’ells descendents dels indígenes gals i ibers, farts dels abusos de l’Estat, fugen de les ciutats i abandonen les seves terres per unir-se amb els pobles germànics i probablement també vascons, tal com explicà Salvià de Marsella, quan parla dels bagaudes.

Llavors, «ingens», tenint en compte que el prefix «in» en llatí també és la negació (no gens, no comunal), penso que podria significar quan es deixa el model comunal de l’aldea per imposar el model de propietat privada i del fisc, que és el món urbà de l’Estat. I aquí entraria la meva última reflexió, Aristòtil era partidari de la ciutat reduïda per garantir una societat més justa; Ebenezer Howard deia que la seva ciutat-jardí tindria una mida que fes possible una vida social plena i el seu sòl hauria d’estar posseït en forma associada per la comunitat, amb el fi d’evitar l’especulació amb terrenys; Lewis Mumford sempre va mantenir com a referència a la petita comunitat descentralitzada i federada amb altres i va elogiar la ciutat medieval com a exemple de desenvolupament orgànic i moderat. A partir de la ciutat barroca, i sobretot amb la ciutat industrial, Mumford veu una sèrie de processos que destrueixen l’equilibri natural, però també l’equilibri social; Murray Bookchin, el pare de l’ecologia social, denunciava que «immensos cinturons urbans estan aixafant i desplaçant al camp, reemplaçant la flora i fauna amb ciment, metall i vidre, i aconseguint amb els seus contaminants atmosfèrics enormes regions. En aquest món urbà massificat, l’existència humana es torna crua i elemental, subjecta a desagradables estímuls sonors i manipulacions burocràtiques. Una divisió del treball en l’àmbit nacional, estructurada sobre models industrials, està substituint a la varietat regional i local, reduint continents sencers a immenses fàbriques fumejants i ciutats a supermercats de plàstic»; per a Zigmunt Bauman, la ciutat, com la societat, avui dia és líquida, es produeixen constantment canvis impulsats pel capitalisme globalitzat que afecten negativament els seus veïnats.

Amb el creixement sense límits de les ciutats, vam passar d’un model a la mida humana, on era possible un cert autogovern a escala local, a un model on la privatització dels comunals va anar unida a les ciutats anònimes i descomunals, i a la impossibilitat d’un govern del comú per al bé comú. Mumford, que ens va deixar l’any 1990, va anunciar que: «aviat serem testimonis dels resultats finals d’aquest procés amb la formació de la Megalópolis», on el govern cada vegada estarà més allunyat dels habitants de les ciutats, fins a arribar potser a un govern mundial i a una polis única, amb una cultura única i un pensament únic, un món urbà descomunal que no arribem a imaginar.

sao_paulo