banner-elcomu2

El Catàleg de boscos d’utilitat pública (CUP)

La revolució liberal o de propietaris va suposar la posada en marxa fonamentalment de dos ens: el que anomenaven els liberals com «sagrat dret de propietat», la propietat privada plena en lloc dels drets compartits sobre les coses, i l’Estat-nació com a garant i guardià d’aquest dret dels propietaris, amb tota una sèrie d’eines com els cossos policials estables, tant militaritzats com civils, l’exèrcit permanent, els ajuntaments constitucionals, un nou règim fiscal, les presons com a castic universal, la instrucció pública, etc. Per desenvolupar el mercat capitalista, l’Estat va optar per convertir en mercaderia tant la terra -la majoria en mans mortes o amortitzada- com la força de treball. Una i l’altra anaven de la mà, privats de la terra, dels béns i mitjans de producció comunals gestionats pel comú de veïns, dels gremis artesanals que es van prohibir, de les servituds comunitàries sobre els predis (servitud de rostoll, de redall, l’espigatge, etc.) i de l’accés a la terra que acabaria concentrada en poques mans, la majoria de la població acabaria proletaritzada, confinada a les fàbriques com una mercaderia més, que venia la seva força de treball a canvi d’un salari.

Amb la desamortització de Madoz del 1855 es va donar el cop de gràcia definitiu al model comunal, tot i que a Catalunya l’espoliació sobre els béns comunals ja havia començat anys enrere, sobretot a partir de mitjan segle XVIII amb els bans concedits per les institucions absolutistes. Aquesta operació desamortitzadora va comportar no només la privatització de milions d’hectàrees de terra i de mitjans de producció comunal, sinó també l’apropiació estatal de milions d’hectàrees forestals inscrites als diferents catàlegs de forests d’utilitat «pública» (estatal). Es parla molt de la privatització de terres comunals mitjançant subhasta pública, però s’ha de saber que altra bona part de les forests es van estatalitzar, exceptuades de la desamortització i controlades pel cos d’agents forestals de l’Estat en lloc de ser-ho pel comú de veïns. Segons la noció formal de béns comunals que va crear la desamortització només és comunal allò que és de titularitat estatal, un absurd si tenim en compte que històricament s’ha considerat que els béns comunals són els béns del comú de veïns.

L’any 1859 es va fer el primer inventari forestal que va comportar la Classificació General de les Forests Públiques i l’any 1862 es va crear el Catàleg de boscos d’utilitat pública (CUP). L’any 1901 apareix un nou catàleg que incorporava més boscos i que afegia el concepte d’utilitat pública (no tots els boscos públics són d’utilitat pública). Actualment, hi ha més de 7 milions d’hectàrees forestals inscrites als diferents catàlegs de forests d’utilitat pública de l’Estat espanyol.

El 61% de la superfície de Catalunya (3.210.650 ha) és forestal, això són aproximadament unes 1.930.481,80 ha i d’aquestes 378.621 ha són d’utilitat pública, la majoria propietat d’entitats locals estatals (ajuntaments, EMDs, Diputacions, Generalitat, etc.). Són en aquests terrenys on es concentren la majoria de comunals actuals, els boscos comunals (segons la noció formal, no ho oblidem) de Catalunya són prop del 20% de la superfície forestal catalana.

Mitjançant el programa anual d’aprofitaments de les forests públiques, moltes entitats locals treuen beneficis de l’explotació directa o indirecta dels seus boscos i també, tot i que per llei els béns comunals són inembargables, imprescriptibles i inalienables, i no estan subjectes a cap tribut que gravi la seva titularitat, alguns són venuts, totalment o en part, a entitats privades, aprofitant el desconeixement de la gent, desproveint les forests del seu caràcter comunal i convertint-les en bé de propis per poder segregar-les i alienar-les, com per exemple van ser els casos d’especulació immobiliària dels anys 70 del segle XX al «Monts de Barx» (Barx, La Safor) i al «Puig Llorençà» (Benitatxell, Marina Alta) del País Valencià (MONTIEL, 1990).

L’altre dia, recorrent el Berguedà, vaig estar a prop de la forest 16 del CUP, a la forest de Queralt i Emprius amb una superfície de 191 ha, on des de l’Edat Mitjana els veïns de Berga i Valldan havien gaudit del dret d’aprofitament o empriu i que a partir de la desamortització va passar a ser propietat de l’ajuntament constitucional de Berga i del terme municipal de la Valldan. L’any 1904 l’ajuntament de Berga es converteix en el titular únic d’aquesta forest 16 del CUP (Catàleg de boscos d’utilitat pública, res a veure amb la Candidatura d’Unitat Popular que governa actualment aquest ajuntament 😉 ), després de la inscripció que va fer en el Registre de la Propietat l’1 d’octubre d’aquest any.

En el web elfocat.cat de L’Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals a Catalunya podreu trobar molta informació, inclús podreu consultar un mapa amb les forests del CUP.

queralt-i-emprius

empriu empriu2