banner-elcomu2

Batzarre, el govern del comú

El dimarts passat, a la presentació que vaig fer a Terrassa, vaig tenir un assistent molt especial, l’amic i escriptor Pablo Sastre Forest, que va venir a Catalunya per passar uns dies i visitar diversos projectes basats en l’economia col·lectiva i l’autogovern popular. Pablo és fill del dramaturg madrileny Alfonso Sastre i de l’editora i escriptora catalana Eva Forest i viu a Euskal Herria des dels setze anys. A escrit un munt de llibres, des de novel·les a assajos i un d’ells és el llibre Batzarra, gure gobernua, que és un llibre que per la temàtica que tracta té molta relació amb «El comú català». Pablo no només domina l’eusquera batúa, sinó que també coneix una gran part de les seves varietats dialectals.

Us deixo amb aquesta ressenya que em va passar i que he traduït al català i el pròxim dia aprofitaré per publicar unes notes que em va enviar d’un altre llibre: Commun. Essai sur la révolution au XXIe siècle, de Pierre Dardot i Christian Laval.

81ma51ohikl

«En Batzarra, gure gobernua («Batzarre, el govern del comú»), explico què van ser i què són les o els batzarres (els noms comuns no tenen gènere en basc), és a dir, les assemblees populars basques o navarreses (enteses, aquestes assemblees, com a manera de govern dels pobles), des de temps anteriors a la monarquia, fins als nostres dies; així mateix, proposo (sense posar en això molta èmfasi) certes vies per reprendre aquelles assemblees, com a forma de govern a part de, i en el democràtic incomparablement superior al de les institucions de l’Estat.

Al principi del llibre parlo breument del auzolan (treball comunitari), així com de les relacions de veïnatge, importantíssimes, les quals, al costat de les relacions familiars i amoroses, són base inexcusable del comú.

El llibre consta de dues parts; la primera, dedicada pròpiament al Batzarre, es divideix en quatre capítols petits:

«El rei fica la seva pota en l’assemblea» on es reflecteix la irrupció dels reis de Iruñea a les valls navarreses.

«Els senyors dissolen les assemblees populars»: crònica de la profunda crisi de l’autogovern popular en l’anomenada Edat Moderna.

En el tercer capítol apunto el que és una democràcia representativa, la qual cosa és l’Estat; ressenyo els estèrils intents d’«ocupar» o de «reformar» l’Estat per part de certs partits. Dic en què podria consistir una via revolucionària basca cap a la independència. «Proclamar-ho des de ja: som independents; la lluita, la desobediència, aquesta és la nostra independència».

Precisant alguna cosa, proposo per a l’independentisme basc una estratègia de no-estat: una Confederació de pobles bascos. «Euskal Herrien Konfederazioa – per damunt o per sota de les fronteres estatals. Governs autònoms de pobles, i inter-pobles, autònoms fins a on ells creguin han de ser autònoms, i sobre els quals cap estat, ni l’hipotètic basc, ni per descomptat, França ni Espanya tindran poder algun».

El quart capítol és una introducció a fonaments, característiques, condicions i possibilitats del Batzarre (com a forma de govern del poble) en els nostres dies.

La segona part del llibre està composta de tres petits assajos sobre el comú – i és que el més gran treball del batzarre no és un altre que ampliar el comú.

En l’assaig titulat «Pensant el comú», faig algunes reflexions sobre el comú contemporani – el comú, avui, és el món, dic.

En «Decisions greus i dramàtiques», parlo del difícil que és reduir el camp de les nostres dependències, especialment del que passa quan no acceptem ser objecte de les «ajudes» de l’Estat.

En el tercer assaig, tracto del «petit comú» que és la família, i d’algunes noves (i dures) maneres de ser mare…»