banner-elcomu2

La història dels que no surten a la història

La història dels que no surten a la història hauria de ser global i local al mateix temps. Un exemple és el continent africà, amb més de dues mil ètnies i on es concentren el 30% de les llengües conegudes al món, tot i que la seva població representa el 13% de la població mundial. La majoria dels habitants de les societats occidentals no coneixem res de l’actualitat i de la història des de baix d’aquestes societats. Més enllà de la imatge falsa d’una terra de salvatges o de gent poc evolucionada, hi ha una realitat que no surt als mitjans de comunicació de masses, una realitat que en molts casos posaria en evidència el model de democràcia representativa occidental, una paraula, democràcia, que no sortia en les primeres constitucions liberals i que després ens la van colar, com si el parlamentarisme dels partits polítics tingués alguna cosa a veure amb la democràcia atenesa o els consells oberts medievals. De fet, com veurem, en aquests fragments de textos que he escollit, més que de democràcia -el govern de les majories- a molts llocs de l’Àfrica hauríem de parlar del govern pel consens o govern per la convivència.

«Qualsevol llibre sobre història d’Àfrica precolonial tractarà essencialment d’aquells casos en què va sorgir certa estructura d’Estat. Llegirem sobre els imperis de Songhaï, Ghana, Mali o Kanem-Bornú, així com d’altres petits regnes centralitzats. Hi haurà també referències a les nombroses i interessants ciutats-estats que van sorgir per tot arreu com les de Hausa, Yoruba o les costaneres de l’Est africà de cultura swahili en les quals restes arqueològiques mostren que va haver-hi un destacat comerç amb Pèrsia, Índia i Xina. Seran escasses, no obstant això, els esments a societats descentralitzades disperses per tot el continent, compostes per grups de poblats sense connexió política alguna amb formes d’organització estatal. Aquestes societats sense estat van ser majoria.

[…]

Aquelles societats descentralitzades no han estat convenientment estudiades. Les raons d’això han estat l’absència de fonts escrites -es van desenvolupar en un entorn cultural essencialment oral- i els prejudicis. Fins a èpoques recents, molts historiadors han acceptat el punt de vista predominant segons el qual només aquelles societats que estiguessin centralitzades mereixien la pena ser estudiades. Han estat durant molt temps per sota del radar de la majoria dels escodrinyadors del passat.

La societat s’organitzava entorn del consens i a la presa de decisions de baix a dalt. Entre els ashanti hi havia una dita que resava així: No existeix govern a part de la gent. Independentment del tipus d’autoritat que es formés, hi havia un sentiment molt arrelat que allò que danyés a la comunitat també ho feia a l’individu. Per molt autòcrata que fos un governant, estava limitat per l’autoritat dels consells locals, el respecte ancestral als usos, als costums, als codis de valors i, en última instància, a les divinitats. La ideologia tradicional i les institucions autòctones servien de fre al poderós. Un proverbi que es repeteix amb variants entre les diferents ètnies africanes diu que La saviesa no es troba en el cap d’una sola persona, o bé que Un sol cap no fa el consell.

[…]

Existien institucions de mediació comunitària importants com la palaver. Els seus diferents models de resolució de conflictes van ser conservats i es van integrar amb altres valors locals per facilitar la cohesió de la comunitat i dels diversos clans.» (Francisco Moreno. Àfrica. Una tradició de llibertat.)

«A Àfrica, la governança tradicional local de poblats i comunitats ètniques s’ha caracteritzat per l’existència d’“arbres de paraules” a l’ombra dels quals tota la comunitat, o les persones més ancianes, s’han reunit per prendre decisions, expressar queixes, jutjar fets de diferent índole i resoldre conflictes que els afecten. L’arbre es converteix així en símbol que apropa la comunitat humana a la naturalesa, que representa un moviment cíclic entre la unitat i la diversitat (llavor, arrels, tronc, fulles i fruits), i que dóna recer sota el sol o la pluja. La celebració de la “paraula” també ha tingut lloc en construccions especialment dedicades per a això. Es tracta de llocs de reunió, de vida social i de transmissió cultural, que a cada regió reben diferents noms com Fokonolona a Madagascar, Kgotla a Bostwana o Toguna al País Dogon entre molts altres, i presenten les seves pròpies particularitats.» (Stéphanie Ah Tchou i altres autors. Palaver.)

arbre-contesa

«Les hores de la tarda són les més importants: sota l’arbre es reuneixen els adults. A l’arbre del mango és l’únic lloc on es poden reunir per parlar, doncs en el llogaret no hi ha cap local espaiós. La gent acudeix puntual i gelosament a aquestes reunions: els africans estan dotats d’una naturalesa comunitària i mostren una gran necessitat de participar en tot allò que constitueix la vida col·lectiva. Totes les decisions es prenen en assemblea, les disputes i baralles les soluciona la comunitat en ple, que també resol qui rebrà terra cultivable i quanta. La tradició mana que tota decisió es prengui per unanimitat. Si algú és d’una altra opinió, la majoria tractarà de persuadir-ho tant temps com faci falta fins que canviï de semblar. De vegades la cosa dura una eternitat, doncs un tret típic d’aquestes deliberacions consisteix en una xerrameca infinita. Si entre dos habitants del llogaret sorgeix una disputa, el tribunal reunit sota l’arbre no buscarà la veritat ni intentarà esbrinar qui té raó, sinó que es dedicarà, única i exclusivament, a llevar ferro al conflicte i a portar a les parts cap a un acord, no sense considerar justes les al·legacions d’ambdues.

Quan s’acaba el dia i tot se sumeix en la foscor, els congregats interrompen la reunió i se’n van a les seves cases. No es pot debatre a les fosques: la discussió exigeix mirar al rostre del parlant; que es vegi si les seves paraules i els seus ulls diuen el mateix.» (Ryszard Kapuscinski. A Àfrica, a l’ombra d’un arbre. Adofo, un llogaret situat prop del Nil Blau, a la província etíop de Wollega.)