El comú català. La història dels que no surten a la història

Es tracta d’un treball de recerca sobre l’antic poder popular, els béns comunals i els mecanismes de solidaritat, des de l’Edat Mitjana fins a la modernitat.

Aquest llibre ens dóna moltes pistes, fins ara quasi desconegudes, de com els catalans ens hem organitzat i hem batallat per defensar la terra.

Fins a finals del segle xix la història del poble havia suscitat escàs interès, davant l’atenció desproporcionada posada en la història de l’elit i la construcció de mites nacionals. S’haurà d’esperar a la dècada dels vuitanta d’aquell segle per al sorgiment en el Regne Unit d’una nova forma d’estudiar la història que té en compte a les classes populars, anomenada història social, però no serà fins a la segona meitat del segle xx, després del final de la Segona Guerra Mundial, que comença a prendre una veritable força, amb el descrèdit de la historiografia oficial.

Els principals corrents historiogràfics de la història social són l’Escola francesa dels Annales (Lucien Febvre, Marc Bloch, Georges Duby…) i el Grup d’Historiadors del Partit Comunista britànic (E.P. Thompson, Eric Hobsbawm, George Rudé…) i la seva història des de baix. Mentre el primer donava més importància a les mentalitats i la cultura, amb la utilització de mètodes estadístics, el segon partia del materialisme històric, però es va distanciar del marxisme ortodox i de l’autoritarisme de l’URSS, per retornar a l’empirisme britànic i posar llum en les accions i lluites històriques de les classes populars, així com ressaltar la seva participació activa en els processos històrics.

A Catalunya l’Escola dels Annales va ser molt influent, destacant Jaume Vicens i Vives com un dels seus principals introductors, sent El gran sindicato remensa (1488-1508), publicada l’any 1954, una de les seves obres d’història social de referència. Així mateix, la història des de baix catalana comença a aparèixer, de forma poc explícita, a la dècada dels noranta del segle passat, per exemple, Els bandolers de Xavier Torres, publicat l’any 1991. A partir d’aquell moment han aparegut més estudis acadèmics sobre la història catalana des de baix, de l’Edat Mitjana fins als moviments obrers dels segles xix i xx, si bé la història obrera té més incidència pel que fa a la divulgació, a diferència de la història des de baix de la societat preindustrial catalana, que és poc coneguda entre el públic, tret d’alguns fets aïllats, sovint mal compresos o entesos de forma superficial.

El llibre El comú català. La història dels que no surten a la història de David Algarra Bascón, publicat a finals del 2015 per Potlatch Edicions, és un intent de trencar amb aquesta dinàmica, de desconeixement del passat de les classes populars catalanes des de l’Edat Mitjana fins al segle xix. El seu ensenyament fonamental és l’existència durant un llarg temps de formes locals d’autogovern popular, en la forma d’assemblees veïnals, que es reunien per prendre decisions sobre tot allò que compartien, que era molt, per exemple, la gestió comunal dels espais naturals i dels mitjans de producció per a la transformació d’aliments i matèries primeres, per a la seva subsistència, com els molins, els forns, les ferreries o fargues i els recs comunals.

Un estudi personal de la història catalana des de baix

L’obra neix d’un estudi personal que l’autor va dur a terme quan va ser testimoni, com tantes altres persones, de l’inici de dos processos, eminentment populars, que han convergit a Catalunya dintre de la crisi econòmica: el moviment 15-M que promovia una democràcia més participativa i el moviment pel dret a decidir l’autodeterminació del poble català, impulsat sobretot per l’ANC, constituïda igualment el maig del 2011, però també per altres organitzacions, com la CUP. Ambdós processos es caracteritzen per la participació ciutadana, sent l’assemblea popular un dels seus trets compartits. L’autor, sorprès per la naturalitat i espontaneïtat amb què sorgeix tot plegat, i coneixedor de l’existència d’assemblees populars des de l’Edat Mitjana en altres indrets de la península Ibèrica, decideix buscar aquestes arrels a la societat popular catalana del passat.

Per al periodista occità Philippe Cazal (Volem Viure al Païs, L’Indépendant, L’Aude Autrement, Paysan du Midi): «l’autor es basa en un gran treball de documentació, que es reflecteix amb molts exemples de situacions locals de tot Catalunya i en diferents moments històrics (sense passar per alt la Catalunya Nord)». Segons l’escriptor i periodista català Xavier Borràs (revista El Llamp, L’Independent de Gràcia, revista Userda, Diario de Barcelona…): «El comú català. La història dels que no surten a la història ens dóna moltes pistes, fins ara quasi desconegudes, de com els catalans ens hem organitzat i hem batallat per defensar la terra».

El llibre aporta, també, algunes claus de la desaparició d’aquest poder popular, des de la usurpació dels béns comunals mitjançant els capbreus de senyoria i renda, així com la prohibició dels drets d’aprofitament col·lectius a través dels bans demanats pels grans terratinents a la Batllia Reial de Catalunya, i a la Intendència i Reial Audiència de Barcelona a partir del Decret de Nova Planta, fins a les desamortitzacions de béns de propis i comuns dels pobles catalans al segle xix.

El llibre està sent presentat a diferents indrets de Catalunya. L’antropòleg, músic i escriptor torrenc Jordi Suñé, autor del llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l’Alt Pirineu al Centre d’Art i Natura de Farrera, un conjunt d’entrevistes que va tenir amb dones de més de 70 anys, que viuen en pobles del voltant de l’actual Parc Natural de l’Alt Pirineu, i que va introduir la presentació de El comú català a Torredembarra, va dir, relacionant-lo amb el seu treball etnogràfic, que: «m’ha sorprès [del llibre], també, aquest fil conductor que arriba als nostres dies. Passejant pel Pirineu encara la gent parla de com a través de la subhasta de la fusta dels boscos comunals pagaven al mestre o les despeses de les festes majors. En canvi, ara, avui dia, per exemple, no poden tocar ni l’aigua que passa pels seus rius. S’ha privatitzat l’aigua i la força dels rius del Pirineu no pot ser utilitzada ni per moldre el gra, per exemple, ni per generar l’electricitat que necessiten els pobles petits».

El gener del 2019 Cauac Editorial Nativa va publicar una edició actualitzada en castellà, que respecte a l’edició 2015 incorpora més informació. Per exemple, dades històriques relacionades amb els béns comunals i assemblees populars d’aquelles poblacions catalanes que van convidar l’autor a presentar el seu treball i que no es feia referència a elles a l’edició anterior.

Sobre l’autor

David Algarra Bascón és nascut a l’Hospitalet de Llobregat a finals dels 60, i resident actualment a la Conca d’Òdena. Enginyer informàtic de professió, és també membre fundador de l’Agrupació Astronòmica de l’Anoia i de l’Associació per al Desenvolupament de la Consciència i l’Autorealització, així com horticultor aficionat i col·laborador en diferents grups de reflexió sobre la transformació social. Ha dedicat els darrers anys a la recerca sobre la història popular a Catalunya, des de l’Edat Mitjana fins a la modernitat.

Contacte de premsa

David Algarra Bascón

info@elcomu.cat

elcomu.cat

Portada El comú català

[pdf-embedder url=”http://www.elcomu.cat/wp-content/uploads/securepdfs/2016/04/Nota-de-premsa.pdf”]