banner-elcomu2

El comú català: la llarga lluita dels pobles contra l’espoliació dels comuns

Des de Narbona, el periodista Philippe Cazal ha publicat un article en francès sobre “El comú català” que ha estat traduït al català per la Laia Vidal. El meu agraïment a tots dos per la seva contribució a la difusió de la història catalana des de baix. A continuació, la traducció.

«El “sagrat dret de propietat” i la democràcia per delegació, que dominen la societat actual, no sempre han estat la regla. David Algarra Bascon, a “El comú Català. La història dels que no surten a la història “descriu el que era la realitat, a l’Alta Edat Mitjana fins al segle XIX, tant a Catalunya com a d’altres llocs: la propietat i la gestió comunals de la terra i dels espais naturals per part de les comunitats rurals i l’autogovern d’aquestes comunitats i de les comunitats dels pobles mitjançant assemblees.

“El comú Català. La història dels que no surten a la història “va ser publicat a l’octubre de 2015 per l’editorial Potlatch.

En aquest llibre, en català, David Algarra Bascon, revela una realitat ocultada per la història oficial (“Qui controla el passat, controla el futur”, diu George Orwell). Aquesta història és la del “comú” català. El comú per la comunitat dels habitants, ja sigui de poble com de ciutat, i també pels béns comuns.

L’autor es basa en un gran treball de documentació, que es reflecteix amb molts exemples de situacions locals de tot Catalunya i en diferents moments històrics (sense passar per alt la Catalunya Nord).

El seu ensenyament principal és l’existència durant un llarg període de temps, almenys des de l’Edat Mitjana i fins al segle XIX (amb un enfonsament gradual sota els cops primer de la monarquia i despres del liberalisme), d’una forma de vida i de govern de les persones avui desapareguda.

D’una banda hi havia una combinació de la propietat familiar (sobre les cases i les seves dependències i sobre la terra conreada) i de la propietat comunal ( de les pastures, erms, matolls i boscos, però també sobre els béns públics com ara molins, fargues, forns, carnisseries, taverna, sistemes de reg …). La noció de propietat no tenia el caràcter absolut que coneixem avui: era sobretot un dret d’ús, amb l’obligació de mantenir la propietat d’una manera sostenible per a les generacions futures.

D’altra banda, sobre el dret d’ús familiar s’hi superposava un altre dret d’ús en forma d’una sèrie de servituds en benefici de la comunitat. Cada habitant d’un lloc podia pasturar els seus animals a les terres de cultiu d’altres persones després de la collita (dret de “Rostoll” o pastura comuna, i de “Redall” o segones herbes), o recollir les espigues oblidades (“espigatge”). El pas del bestiar beneficiava de forma simultània a la parcel·la, que rebia els fems.

El conjunt dels habitants d’un lloc també gaudien de drets d’ús sobre els terrenys comunals de la utilització dels drets de terres comunals: pasturar, fer llenya, tallar fusta, caçar, pescar, recollir fruits i plantes silvestres …

Tot estava regulat col·lectivament per prevenir abusos i garantir l’accés equilibrat de cadascú als recursos comuns. La comunitat es reunia, de fet, en “consell obert”, en el qual tots els habitants (totes les famílies) podien participar. Aquests consells no només tenien la funció econòmica, sinó també, i potser sobretot, una funció de vetllar per la convivència (la paraula “convivència”, estimats amants del passat occità, és el mateix que en català).

Aquesta forma de vida “en comú” comportava la solidaritat i l’ajuda mútua. La dona tenia una llibertat que va perdre alguns segles més tard. I la comunitat tenia una gran autonomia front al poder reial o senyorial, que defensava si era precís amb la seva milícia popular.

Un dret consuetudinari destruït per la força

Aquesta realitat es reflecteix, amb variacions, a Castella i Lleó, País Basc, Astúries, Galícia, i també més enllà dels Pirineus (o a Alemanya, Anglaterra …).

David Algarra Bascon analitza com, al llarg dels segles, el concepte dels comuns va aparèixer i va ser soscavat. Les restes arqueològiques mostren que els ibers, que habitaven a Catalunya abans de l’arribada dels romans, així com els aquitans i els vascons (en una franja pirinenca al nord), tenien una estructura social igualitària i disposaven de zones d’ús comú (forns, sitges).

El període romà representa una veritable ruptura, amb la imposició d’un sistema centralitzat, oligàrquic (latifundis), patriarcal, esclavista. Però amb la crisi de l’imperi s’observa un retorn al camp, una estructuració en petits grups amb formes d’organització de tipus comunitari i d’autosuficiència. comunitat-organització i auto-suficiència. La unitat d’explotació, que abans era la vil·la romana, es va convertir en la família camperola.

Després va destacar la influència de la religió cristiana, amb l’oposició (entre els primers cristians) al patriarcat, a la propietat privada, a l’esclavitud. Recordeu que les primeres esglésies rurals (segle VI) prenen la forma arquitectònica de la basílica, que és un edifici civil; un pot pensar que més enllà de la seva funció com a lloc de culte es feien servir com a lloc de trobada.

Van arribar els visigots i després els francs. Aquests porten a població que s’apodera de la terra, però els autòctons resisteixen. Al segle IX, el declivi dels Carolingis s’acompanya d’un augment del poder de les persones per controlar les terres.

Aquest, però, es regeix pel dret consuetudinari, no escrit. La llei escrita pertany, a partir de llavors, al Rei i als senyors. Aquests, amb les “cartes de població” assignen “privilegis”: en realitat no faràn res més que reconèixer els drets dels ocupants de la terra, és a dir, les persones i les seves comunitats. Però serà primer un pas en la voluntat d’acaparar les terres.

Durant l’Edat Mitjana i part de la Baixa Edat Mitjana, el poder no estava tant concentrat, com de vegades s’imagina, sinó molt dividit entre el rei, el comte, els senyors laics i eclesiàstics i el poder popular. Els primers intenten imposar la seva dominació gradualment i cobrar rendes en detriment del poble. La creació de les parròquies, a finals del segle IX, serà una oportunitat per establir els delmes i les primícies.

L’espoliació de terres comunals es farà al llarg dels segles sota la pressió de diversos factors: l’endeutament de les comunitats, pressionades pel Rei per pagar els costos ocasionats per nombroses guerres, els portarà a vendre els seus béns; a partir dels segles XV-XVI, els senyors atribueixen a alguns agricultors les terres segons un emfiteusi (a llarg termini i mitjançant una renda); aquests “propietaris” emfitèutics tindran llavors tendència a rebutjar l’aplicació de les servituds comunals sobre “les seves” terres i tindran tendència a voler-se expandir en detriment del comunal.

Fins i tot la monarquia recorrerà, de 1.798 a 1.855, a “desamortitzacions” successives, l’última de les quals, la “desamortització de Madoz” conduirà a la venda dels béns comunals: per compensar els seus deutes, el Regne havia decidit la venda dels béns de l’Església, després, dels de l’Estat i el comú (terres, edificis, molins i altres béns). A causa de la inestabilitat política (guerra napoleònica, guerres civils, guerres carlines), l’aplicació d’aquests decrets prendrà el seu temps, però la derogació de les lleis de desamortització, el 1924, arribarà massa tard: el dany ja estava fet.

El pretext pressupostari per les desamortitzacions coincideix amb l’auge del liberalisme, que advoca per la propietat individual i exclusiva.

El que quedava dels béns comunals serà administrat per l’Estat, especialment els boscos, els quals els enginyers forestals s’esforçaran a artificialitzar per a una utilització mercantil. D’altra banda, al segle XX, l’expansió de l’agricultura industrial, amb la importació de fertilitzants i combustibles, tallarà el vincle amb la gestió tradicional dels béns comunals, la seva diversitat d’usos i el seu esperit perdurable.

Una llarga resistència

Pel que fa als consells oberts, aquests són substituïts gradualment, des del segle XII i sobretot al segle XIV, per iniciativa del poder central, en consells tancats. Es composen principalment per representants de la comunitat, que estan molt vinculats per les decisions d’aquesta i que tenen només un poder executiu i de portaveus, però s’en alliberen poc a poc. Després, el 1716, els decrets de “Nova Planta” substitueixen els consells populars per les municipalitats (“Ajuntaments”) en general a càrrec de magistrats (alcalde i consell de regidors) nomenats pel representant del Rei. Les comunitats continuen lluitant amb ungles i dents per mantenir els seus consells oberts. Tot i això, aquests seran cada vegada més en mans de les elits locals i per tant la gestió serà poc conforme als interessos del poble: creixement en la recaptació d’impostos, venda de la propietat comunal, sovint en benefici dels grans propietaris locals.

Les elits espanyoles (l’Església, l’aristocràcia i la burgesia) hauran tingut èxit, doncs, encara que només després de molts segles, a causa d’una forta resistència popular, a apropiar-se dels béns comuns. El règim liberal que s’estableix a partir del segle XIX, té una visió clara de la propietat: és la propietat dels rics. Aquesta implica la proletarització dels camperols, que, privats dels seus mitjans de subsistència, no tenen més remei que anar a vendre la seva força de treball a les ciutats.

L’experiència anarcosindicalista, durant la revolució social de 1936 a 1939, va intentar recrear un poder popular al camp; però, diu David Algarra Bascon, “amb la seva visió massa urbana, no van comprendre que hi havia, per part dels camperols, la sol·licitud d’una solució mixta entre la propietat familiar i el treball col·lectiu”. Conclou amb la historiadora Rosa Congost: la fi de la societat rural tradicional popular “no és el triomf de l’individualisme sobre el col·lectivisme sinó d’una minoria sobre una majoria”. Allò que Blai Dalmau Solé diu d’una altra manera, parlant de la “revolució dels rics contra els pobres.”

Ph.C.

Per saber-ne més:

El llibre està a la venda a Perpinyà, a la Llibreria Catalana. Plaça Jean Payra, 7, tel. 04 68 34 33 74, http://www.llibreriacatalana.com/

Lloc web del llibre:

elcomu.cat

El llibre de nou:

Cooperativa Integral Catalana

Reconstruir el comunal

Félix Rodrigo Mora (qui va prologar aquest llibre) proporciona, en un vídeo (en espanyol), una visió de l’Edat Mitjana poc conforme amb el discurs convencional dels historiadors:

Veure el vídeo

Publicacions de Félix Rodrigo Mora

El llibre “Naturaleza, ruralidad y Civilitzación” (2008) també evoca la qüestió del comú.»