banner-elcomu2

Continuïtat cultural ibera a l’Edat Mitjana catalana

El passat 24 d’octubre fou el dia de la publicació del meu llibre «El comú català. La història dels que no surten a la història». El vaig presentar el mateix dia, a la inauguració del Curs Ibers de l’Institut d’Estudis Ibers de Terrassa, convidat pel cap d’estudis Frederic Santaeularia. El meu taller va portar el títol «Continuïtat cultural ibera a l’Edat Mitjana catalana» i consistí en una introducció a les pràctiques comunals catalanes de l’Edat Mitjana i l’Antic Règim i una segona part en la qual em preguntava quin va ser l’origen d’aquests costums. En aquesta segona part els ibers prenen protagonisme.

Continuïtat cultural ibera a Edat Mitjana catalanaPer l’historiador Gaspar Feliu, el comunal català, així com les pràctiques comunitàries, tenen el seu origen en les societats indígenes preromanes, com ara els ibers, vascons i aquitans, quelcom comú amb altres organitzacions tribals o clàniques. L’individualisme romà (ius utendi et abutendi) s’oposava al comunalisme d’aquestes societats que estaven sota servituds i obligacions col·lectives, amb espais comunals al servei de tots els membres de la comunitat i que no es podia apropiar ningú. La romanització no va més enllà de la construcció de ciutats i de la seva administració imposada. Una vegada el món urbà romà entra en crisi i comença a desaparèixer, tornen a aparèixer costums i formes d’organitzar-se anteriors. De fet, les invasions romanes, visigodes, musulmanes i carolíngies a penes intervenen en les formes d’organització econòmica i política en el món rural, sent el seu objectiu principal l’extracció de rendes i/o la recaptació d’impostos (FELIU, 2009).

No obstant això, la historiografia diu que els ibers i la seva cultura van desaparèixer per efecte de la romanització, i això s’assevera sobretot perquè van mantenir la seva escriptura fins al segle I dC i després la van abandonar. L’escriptura ibera segons els historiadors és el tret diferencial que tenen en comú els pobles de la costa oriental de la península Ibèrica, almenys des del segle V aC, que és quan es documenten les inscripcions més antigues en aquesta llengua. Al territori iber no hi va haver una cultura uniforme, sinó un conglomerat de grups culturals relacionats entre ells sobretot en l’àmbit lingüístic. Els arguments tradicionals per afirmar que existeixen pobles ibers és perquè es troba l’iber en inscripcions i monedes d’aquests llocs, des del Llenguadoc fins a Andalusia.

Sobta que una llengua amb escriptura com és l’iber desaparegués com a llengua parlada després de poc més de dos segles de dominació romana, quan avui dia subsisteixen moltes llengües àgrafes de cultures que han patit la dominació d’altres pobles durant segles, com són els casos del quechua o del maputxe. La mateixa llengua catalana va patir la dominació castellana i va arribar un punt que la llengua de prestigi entre les elits catalanes era el castellà, mentre que la gent que mantenia en vida la nostra llengua a la primera meitat del segle xix eren les classes populars, la majoria illetrada.

Altres trets diferencials de la cultura ibera com la moneda també van desaparèixer amb la romanització. En els últims temps d’encunyació apareixen monedes bilingües i, a mitjan segle I aC les encunyacions ja són exclusivament en llatí. Altres elements com el seu caràcter eminentment guerrer és una producció de la propaganda franquista, que va voler reduir-los a un poble bel·licós governat per cabdills. Tot i que la documentació etnogràfica històrica i arqueològica mostra que la guerra esdevé més freqüent amb l’aparició de les entitats polítiques centralitzades i que la guerra acostuma a tenir avantatges importants per les elits (ethos aristocràtic) (FERGUSON, 1990), no es pot caure en aquest reduccionisme interessat, puix els pobles ibers, encara que també tenien conflictes entre ells, es van veure immersos en les guerres Púniques entre romans i cartaginesos, obligats a participar en elles per poder defensar el seu món.

Durant el període preiberic, a l’època de la penetració dels pobles dels camps d’urnes (abans de l’any 750 aC), és quan es produeix el desenvolupament de les comunitats de l’àmbit local, encara no hi ha jerarquitzacions de grandàries, l’organització és familiar, el ritual d’incineració és per tota la població i per les tombes no semblen existir formes de discriminació social, ni entitats polítiques oligàrquiques. La diferenciació social sembla aparèixer amb el comerç grec i fenici, quan els caps de llinatge de l’actual territori català, amb la necessitat de controlar el tràfic comercial, es van convertint en caps dominants i es van produir importants excedents agrícoles i una expansió de la metal·lúrgia del ferro per la fabricació d’eines i armes, situats sota el seu control. És llavors quan s’aprecien fenòmens d’enriquiment personal. Per exemple a partir d’aquest període el nombre de tombes és reduït, reservat als caps dominants, que tenien un caràcter guerrer donades les armes i altres objectes de valor que s’han trobat. La resta de la població rebria un altre tractament funerari que no ha deixat rastre. En el període ibèric ple es produeix una intensificació agrícola i un augment del nombre de sitges que no són simples reserves alimentàries sinó que s’han d’entendre com acumulació de capital, utilitzat pel sosteniment de l’administració.

Però, tot i que l’estratificació social s’evidencia en les necròpolis a partir del període iber antic (550-440 aC), que és quan també apareixen els primers grans assentaments fortificats, com el de Puig de Sant Andreu (Ullastret), no és comparable amb l’estratificació social dels seus coetanis del sud, al món ibèric meridional. Per exemple, quelcom que sorprèn és la sobrietat dels ibers del nord-est respecte dels ibers del sud. No hi ha una gran estatuària com l’existent al sud, que indica l’existència d’una classe aristocràtica dominant, ni al nord-est la decoració ceràmica és tan recarregada. Inclús els poblats semblen més igualitaris, sense una estratificació social tan pronunciada. Pot ser que la influència més important dels grecs tingui a veure, els creadors de la democràcia, diferents dels fenicis i els púnics, més acostumats al luxe i l’ostentació.

Si després de la romanització van desaparèixer el que hem pres com les característiques diferencials dels ibers, com poden ser per exemple les oppida (poblats fortificats), les monedes o l’escriptura ibera, pot ser que hi hagués altres característiques pròpies d’ells que han subsistit i hem passat per alt? No és possible que més que la cultura ibera el que desaparegués és la cultura mantinguda per l’elit ibera, substituïda per la cultura de l’elit romana?

Per arribar a aquestes conclusions, hem de tenir present que tant l’escriptura com les monedes solen ser elements lligats al desenvolupament d’un poder administratiu. En el cas iber: imposició de tributs, força militar, lleis, burocràcia, sancions coercitives, transformacions del cabdillatge… i del comerç entre estranys, d’una economia de béns de prestigi, que porta a un increment de l’estratificació social i la desigualtat. El desenvolupament del poder administratiu té sempre costos elevats, que es tradueixen en la necessitat de producció d’excedents, per això trobem durant el període ple ibèric gran quantitat de sitges. Bona part de l’elit ibera, seduïda per la societat romana, aviat va col·laborar amb l’imperi i va adquirir la ciutadania romana i el llatí com a llengua pròpia.

Tenim testimonis que després del segle I dC hi havia gent que s’expressava en una llengua diferent del llatí. Per exemple, en el segle II dC Corneli Frontó explica a Marc Aureli en una carta que el seu pare era elogiat pels ibers en la seva pròpia llengua, en el segle III dC sant Pacià ens comenta com en aquell moment encara hi havia «heretges de religió i llengua» i en el segle VI dC el bisbe Eutropi de València al·ludeix a habitants de la península Ibèrica que no comprenen el llatí. Avui dia es posa en dubte la teoria que l’iber, els seus dialectes, o altres llengües preromanes es deixessin de parlar aviat amb la romanització, tot i la desaparició de l’escriptura ibera. De fet, com intenta esbrinar Joan Carles Vidal en la seva obra «Los vínculos europeos del substrato íbero», la llengua de substrat del protocatalà probablement va ser l’iber.

Per l’antropòleg David Graeber el sorgiment de la moneda en una societat sol estar lligat al pagament de tributs i al desenvolupament del comerç entre estranys. Mentre que en les economies de subsistència, tot i la creença que predomina el sistema de la barata, en realitat existien complexos sistemes comercials entre veïns basats en el regal i el crèdit sense diners ni interessos. La barata, o altres transaccions immediates, era més comuna quan s’intercanviaven productes amb estranys, però no entre veïns. A l’Edat Mitjana moltes d’aquestes operacions de crèdit no han deixat constància documental, ja que la majoria se seguien confiant a la tradició oral, però altres sí. Per exemple, a la Catalunya medieval tenim el petit crèdit al consum: mercaders i botiguers plasmaven en els seus llibres de comptes les vendes que feien de fiat o els préstecs fets als seus veïns. Quelcom semblant potser va succeir entre els camperols ibers i la moneda va sorgir pel comerç amb altres pobles, que estava controlat per l’elit ibera, però sobretot amb la dominació romana les monedes iberes sostenen l’stipendium de les tropes romanes, ja que en els primers temps de dominació el volum de moneda romana a la península és petit.

Els ibers eren abans de tot pobles camperols, com fa palesa l’arqueologia. La immensa majoria dels seus habitants es dedicaven a les activitats agropecuàries, seguint una economia de subsistència amb l’existència d’estructures d’ús comunal i que vivien en cases aïllades, també en assentaments de poblament concentrat de caràcter aldeà (Puig Castellet, Puig Castellar…) situats a escassos kilòmetres (4-7) d’un poblat emmurallat. Les distàncies representaven una hora de camí, temps suficient per resguardar-se en les muralles en cas de perill. També hi havia assentaments en llocs elevats per aprofitar les millors terres agrícoles i facilitar-ne el control visual. Els ibers dominaven l’agricultura, feien una ocupació permanent del sòl amb l’ús del guaret i probablement coneixien el cicle curt de rotació triennal (cereal, llegum, guaret) amb la pràctica de l’adob. La seva vida estava marcada pels cicles agraris. Amb el domini de la metal·lúrgia del ferro, tenien un instrumental agrícola força important. Tenien una economia agropecuària, sent els ovicaprins importants per a la seva economia, però també ho eren els suids (porcs domèstics i senglars) i els bovins. L’estabulació devia fer-se fora dels assentaments, puix l’arqueologia no ha trobat res, probablement eren ramats comunals. Dintre de la seva economia de subsistència la recol·lecció de fruits silvestres era essencial, la cacera sembla que era menys important. Els pobles costaners pescaven i feien la recol·lecció de recursos marins. En els jaciments s’han trobat hams de palangre i ploms de xarxa i el 2012 es va descobrir, a les costes del Port de la Selva, el primer vaixell fet pels ibers. També feien activitats de transformació, tenien fargues i forges. La forja es feia en els mateixos poblats i no requeria una gran especialització. L’activitat tèxtil del lli i la llana està ben documentada. Els telers eren elements comunals, ja que són necessàries moltes persones filant per poder subministrar fil a un sol teler manual. Tenien instrumental per fer farina, com pedres de moldre i molins rotatoris, així com morters. Produïen calç, ceràmica en forns comunals, colorants, dominaven la fusteria… La seva espiritualitat estava marcada pels cicles naturals, adorant a entitats espirituals que representaven les forces de la natura, com la deessa Demèter (Tanit) i fent els seus rituals en santuaris naturals, coves i altres llocs naturals sagrats (muntanyes, fonts…). Els rituals seguien el calendari dels cicles agraris i ramaders. Rituals relacionats amb els fenòmens meteorològics o amb la fecunditat. Els exvots a Catalunya quasi sempre són figures zoomorfes de fang cuit (equins, bòvids, ovicaprins, aus, parelles de bous (Castellet de Banyoles)…).

Si fem cas a les paraules de l’historiador Gaspar Feliu i altres, probablement també existien boscos i pastures comunals, i per tant el seu aprofitament estaria definit, regulat i gestionat pels òrgans de govern local, on els seus membres eren els mateixos usuaris. D’alguns textos romans que ens han arribat es desprèn l’existència d’un senat en alguns poblats, per bé que la descripció feta per aquests escriptors romans, sota la seva concepció del que representava un govern, en lloc de quelcom semblant a un senat romà probablement era una referència a veritables assemblees generals de totes les famílies d’una comunitat, ja que, com diu l’economista Elinor Ostrom, les comunitats on van existir els béns comunals van implementar normes per racionalitzar-ne l’aprofitament, amb la intervenció en assemblea de tots els usuaris del comunal. També sabem per les fonts escrites gregues i llatines que aquest territori mai no va estar unificat políticament, sinó que, ben al contrari, es caracteritza per la diversitat de pobles autònoms.

Després de la crisi de l’Imperi romà probablement el que va subsistir és la cultura plebea ibera, la cultura pagesa ibera, la que sostenien les mateixes classes populars iberes de pares a fills per la tradició oral. Quan l’elit ibera desapareix, assimilada per la dominació romana, el que queda és la cultura plebea.

L’Imperi Romà pateix importants transformacions els segles III i IV però a la Tarraconense ja s’evidencia aquesta lenta i llarga crisi a partir del segle II. La ciutat romana Emporiae (Empúries) ja estava molt deteriorada el segle II, s’havien abandonat algunes mansions i l’ala est del criptopòrtic del fòrum s’havia enfonsat. És el començament de l’alliberament de la massa camperola autòctona que dóna pas a la ruralització del territori.

Com diu Frederic Santaularia, en el segle IV es comença a produir la fugida d’esclaus ibers que cercaven refugi en llocs on no poguessin ser trobats. En aquest segle la relació comercial entre les viles i les ciutats comença a disminuir. Mentre a les ciutats encara es troben àmfores africanes i asiàtiques, a les viles romanes gairebé no es localitzen. L’arqueologia detecta espais dedicats a l’economia agrària, a la producció de cereals, vi o oli, com a la vila de Centcelles (Constantí) i a la vila dels Munts (Altafulla). Al segle V l’aïllament augmenta i es comença a desenvolupar un règim autàrquic on la unitat d’explotació ja no és la vila, sinó la família formada per pagesos d’origen lliure i antics esclaus (servi casati). Per bé que la vila romana es caracteritzava per la centralitat en la presa de decisions sobre l’organització del treball i de la producció, quan aquest sistema de concentració de la producció entra en decadència els camperols comencen a organitzar-se i a prendre decisions sobre els mètodes de producció al marge del poder oligàrquic (SALRACH, 2004).

Salvià de Marsella explica la decadència de les ciutats en la seva obra «De gubernatione Dei». Moltes persones lliures abandonen el món urbà per l’explotació a què estaven subjectes a través de les dures càrregues fiscals i altres excessos de l’oligarquia com la corrupció administrativa, el procés de concentració de la propietat i l’augment de l’autoritarisme imperial. L’increment de la immoralitat i la crueltat del poder provoquen que el dret de ciutadania romana perdi prestigi entre molts ciutadans amb arrels iberes, que estaven disposats a emigrar a comunitats rurals.

Durant els segles VI, VII i principis del VIII, amb les viles, com a centres d’explotació agrària d’un terratinent, ja pràcticament desaparegudes, es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat (vici) de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb el poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, d’un poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema d’explotació directa dels esclaus (SALRACH, 2004). En aquest temps, quan la capacitat dels poderosos d’extreure excedent de les classes populars entra en declivi i es produeix la dissolució de l’estructura estatal baiximperial, els historiadors descriuen una societat de petits poblats rurals i cases de pagès aïllades, on la gestió de la producció agrícola i ramadera sembla estar en mans dels camperols (WICKHAM, 2009).

En els segles VI i VII destaca en aquelles comunitats rurals la poca presència de ceràmiques d’importació, així com la seva absència en el segle VIII (FOLCH, 2012), un aspecte que denota l’escassa desigualtat social, doncs aquests productes solien ser considerats objectes de prestigi social. A més a més, la similitud de les tombes d’alguns cementeris fan palesa una organització més igualitària. En les tombes de cap assentament rural s’han trobat persones rellevants que poguessin correspondre’s amb una elit, ni en el tractament de les tombes ni en els pocs aixovars trobats. Per exemple, trobem aquesta igualtat a la necròpoli paleocristiana de les Goges de Sant Julià de Ramis entre els segles VI i IX (MALLORQUÍ, 2007). L’excavació que es va fer en el jaciment de la Solana (segles V-VII) en Cubelles, va exposar un poblat amb una arquitectura austera, feta de cabanes, però amb un important nombre de sitges per emmagatzemar cereals, instal·lacions agràries i per la siderúrgia, que els feien pràcticament autosuficients.

L’arqueòleg Jordi Gibert posa de manifest l’existència d’un fenomen que creu important en cronologies tardoantigues i altmedievals com és la reocupació d’assentaments ibers que potser es tracta d’un fenomen més recurrent del que ens pensem. Un aspecte curiós, són els assentaments en alçada, que en molts casos es corresponien amb la recuperació de fortificacions iberes (oppida deserta) i que, a més a més, no es tractaven d’ocupacions militars, puix en lloc de trobar armes s’han trobat eines per la transformació agrícola, com els molins manuals. D’aquests assentaments, detectats per l’arqueologia, tenim els exemples de Can Mauri (segles VII-VIII) a Berga, de Sant Esteve d’Olius (segles VII-VIII) i altres (GIBERT, 2011). Altres oppida deserts reocupats, que es coneixen per fonts antigues, són el castrum de Cardona (Bages) i el de Casserres (Berguedà).

Altre aspecte que cal destacar, és que durant molt temps, tot i la influència del catolicisme, les comunitats rurals van seguir amb les seves pràctiques religioses, denominades paganes per la jerarquia eclesiàstica. Es tractava d’una mena de cristianisme pagà, amb connotacions preromanes. Els seus rituals estaven vinculats als cicles naturals –com les religions dels pobles preromans– i les seves creences eren alienes a les existents a les ciutats. Per això aquelles gents que vivien en paus (pagus) –territoris petits eminentment rurals– s’havien anomenat pagans durant la Roma cristianitzada, per no seguir les creences religioses urbanes. A l’Edat Mitjana un pagus indicava una comarca, com a subdivisió d’un comtat, compartint etimologia amb la paraula pagès. Pagà és sinónim de gentil, per la resistència dels pagesos a convertir-se o per ser estranys a la comunitat cristiana establerta a la ciutat. La pervivència del paganisme, com a perpetuació d’unes tradicions prohibides per l’Església catòlica, va arribar a la pre-Catalunya fins a una data molt propera a l’any 1000. Per exemple, l’església romànica de Santa Maria de Finestres va ser construïda a la Garrotxa el segle X sobre un santuari pagà (BOLÒS, 2000).